HISTÒRIA DEL CINEMA
Al llarg dels seus 100 anys de vida (des de finals del segle XIX i
principis del XX als nostres dies), el cinema ha evolucionat paral·lelament a les avantguardes artístiques.
L'art i el cinema s'influencien mútuament: és a dir, aquests moviments artístics s'adapten al llenguatge cinematogràfic, i també a l'inrevés.
L'art i el cinema s'influencien mútuament: és a dir, aquests moviments artístics s'adapten al llenguatge cinematogràfic, i també a l'inrevés.
Les avantguardes artístiques sorgiren a principis del segle XX, i fóren producte i consolidació d'una lluita entre tradició i
innovació en l'art. Proposen una renovació de la
tradició estètica, tant a nivell formal com a nivell conceptual (són rupturistes).
· D'una banda, podem agrupar en un sol conjunt aquells directament derivats d'una avantguarda estètica i artística (com són, per exemple, l'expressionisme i el surrealisme, moviments dels primers cineastes).
· I d'altra banda, aquells que sorgeixen per renovació generacional dintre del món del cinema:
Mentre que els pioners del cinema consideraven més primordial l'estètica i la forma (artística), la segona generació va tendir a primar la temàtica: tractaven de crear una manera diferent d'ensenyar les coses, d'una manera trencadora.
MOVIMENTS DERIVATS DE LES AVANTGUARDES ESTÈTIQUES:
· EXPRESSIONISME ALEMANY
Aquest moviment sorgeix a principis del segle XX, a l'acabar la Primera Guerra Mundial (Alemanya està llavors sumida en la misèria). Per tant, els artistes i cineastes alemanys del moment expressaran en les seves obres la misèria, la precarietat, la crueltat de la guerra i dels residus de la qual.
Alguns precedents d'aquest art són Munch i Goya:
Pel que fa a la indústria cinematogràfica, rere la Primera Guerra Mundial, el cinema del moment és mut, bastant primari, i provinent dels Estats Units.
En aquest context, Alemanya té una enorme necessitat d'autoafirmar-se. És per això que decideix crear una productora estatal de cine l'any 1917, amb l'objectiu d'impulsar un cinema propi, amb una finalitat principalment propagandística: potenciava la cultura alemanya, era un mitjà d'"adoctrinament" nacional per als alemanys.
Tanmateix, l'Estat no va poder mantenir econòmicament la productora i aquesta passà a mans privades. Llavors, el cinema alemany va abandonar l'objectiu propagandístic i educatiu, i va adoptar un caire més comercial, d'oci i entreteniment.
Aquest cinema es caracteritzarà per una oposició al naturalisme i al realisme objectiu. És per això que poques vegades es gravaran exteriors; els escenaris seran generalment platós artificials.
L'argument partirà sovint des de la deformitat de la realitat propiciada pel subjectivisme de l'artista, es dura a terme una brutal crítica del capitalisme -de la vida urbana i de la burgesia materialista-, les temàtica tractarà sempre una visió apocalíptica del món i contindrà continguts polítics de revolució.
Com aquest cinema serà, en essència, una introspecció subjectiva de l'autor cineasta de l'Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial, aquest tractarà de plasmar-hi la sensació de desesperança i de por. És per això que els gèneres més característics d'aquest moviment seran sinistres: pel·lícules de terror.
La considerada la primera pel·lícula expressionista de la història és El gabinet del doctor Caligari (1919), de Robert Wiene. La pel·lícula està basada en fets reals (uns crims sexuals que van tenir lloc a Hambsburg, Alemanya): Es narren uns crims que duu a terme un personatge "hipnotitzat" sota les ordres del Doctor Caligari.
Destaquen d'aquest pel·lícula els decorats distorsionats, angulacions de càmera molt marcades, enquadraments aberrants, la interpretació exagerada dels actors i la il·luminació puntual i molt dura, el recurrent contrast del clarobscur (llum-ombra).
Algunes altres pel·lícules del mateix caire:
Faust (de F. W. Murnau, 1926)
Nosferatu (de F. W. Murnau, 1922)
Metropolis (de Fritzlang, 1926)
PRINCIPIS ESTÈTICS D'AQUESTES PEL·LÍCULES:
Il·luminació: Ús recurrent d'il·luminació molt dura, contrasts de llum i ombra (figures projectades que es veuen en penombra), rostres il·luminats des d'un angle contrapicat (aspecte tètric).
En aquella època i context no hi havia prou diners per pagar decorats, de manera que se les enginyaven per crear efectes i sensacions bastant-se amb la llum.
Espais: Normalment es grava en espais tancats, carrers aberrants, façanes asimètriques... Tot plegat suposa perspectives falsejades i "marejants".
Enquadrament: Els enquadraments calquen o copien sovint composicions pictòriques. Utilitzen moltíssim les diagonals, per donar una sensació de desequilibri, d'un món no-realista.
No s'usa el fora de camp, perquè tot el que importa es veu a pantalla.
En aquestes obres es busca l'expressió interna i subjectiva de l'artista, no tant la representació objectiva descriptiva o un missatge profund per a l'espectador.
És per això que, per donar a entendre l'estat d'ànim de l'artista,
els colors són violents, vius i llampants, i les formes són distorsionades.
Com aquests foren dels primers films cinematogràfic, les actrius i els actors eren actors de teatre, acostumats a interpretar de manera totalment exagerada.
A més a més, el maquillatge dels actors té també molta importància perquè marca i emfatitza les faccions i el caràcter del personatge.
____________________________________________________________________________________________
· SURREALISME CINEMATOGRÀFIC
A principis del segle XX va sorgir també el surrealisme, amb nucli a França. Aquest moviment es basà en la teoria psicoanalítica de Freud -pel que fa a la construcció psíquica del desig i sexualitat- i en el Manifest del surrealisme, d'André Breton (1924).
En aquesta obra, Breton apuntava: "el surrealisme és automatisme psíquic pur, per mitjà del qual s'intenta expressar verbalment, escrit o de qualsevol manera el funcionament real del pensament". Així doncs, el moviment surrealista partia de la premissa de l'automatisme de la creació: la creació ha de ser "automàtica", l'argument de la creació artística serà proposat pel nostre inconscient, de manera irracional i espontània (per exemple, en somnis de l'artista autor). És molt probable, doncs, que el contingut no sigui moralment correcte.
Per tant, en aquest moviment cinematogràfic no hi ha planificació de cap tipus, no es fa una preproducció.
Aquesta tradició avantguardista va iniciar-se abans en art que en el cinema, amb pintors com Magritte.
Alguns dels artistes que varen introduir el surrealisme cinematogràfic van ser l'espanyol i el català Luis Buñuel i Salvador Dalí, influenciats per la tradició francesa.
Ambdós amics de la Residencia de estudiantes de Madrid, lloc on es va dur a terme una regeneració cultural en tots els nivells artístics de la creació (és a dir, que tots dos n'havien estat influenciats).
Per analitzar el moviment cinematogràfic surrealista ens basarem en el film Un chien andalou (1929), un film mut de 17 minuts, els autors del qual foren els anteriorment mencionats (Luis Buñuel hi apareix ell mateix, a més a més).
La història transcorre en un ambient oníric (té aparença de somni) i pervers. Com totes les obres surrealistes, aquesta pel·lícula pretén impactar l'espectador a través de l'agressivitat de les imatges.
No en podem identificar una estructura prèvia, ja que no hi ha planificació.
La idea de guió sorgirà de la confluència de dos somnis: un que té Dalí -en el qual somnia amb formigues que surten de les mans de Buñuel- i un de Buñuel -qui somnia amb una navalla que talla un ull-.
L'argument final és purament irracional, no se'n pot extreure una interpretació sensata. No hi ha un temps ni hi ha una successió cronològica coherent de les seqüències, ja que els successos van ocorrent a mesura que se'ls van acudint. Aquest és un aspecte influenciat per la psicoanàlisi freudiana, els autors adopten la regla de l'associació lliure: van associant coses sense sentit ni fil argumental, fet que possibilita que cadascú associï lliurement i interpreti subjectivament.
Al film s'hi combina l'humor amb la provocació i es relaciona la sexualitat humana amb la decadència biològica cap a la mort.
En definitiva, el cinema surrealista està fet més aviat per a ser una obra d'art, i no pas una producció estètica i comercial.
Dalí col·laborà també amb Walt Disney en la creació d'un curt d'animació i, en una altra ocasió, amb Hitshkok, en motiu de la creació d'un llargmetratge.
____________________________________________________________________________________________
· CINEMA SOVIÈTIC
A Rússia (URSS), l'any 1919, en plena revolució bolxevic, la cinematografia russa es va nacionalitzar, va passar a mans de l'Estat. Com en aquell moment l'Estat perseguia amb Lenin al capdavant els ideals marxistes, la producció cinematogràfica, controlada pel règim bolxevic, reforçava els valors de la revolució.
Aquest cinema rus pretén renovar la tradició cinematogràfica francesa -la pionera a Europa-. Vol experimentar, desmarcar-se dels cinemes ja existents, pel que és un cinema de creació molt personal.
Es busquen noves solucions expressives: S'introdueix l'angulació connotativa (els angles picats per atribuir al subjecte inferioritat, contrapicats per superioritat); els primeríssims primers plans, per exaltar l'expressivitat i el dramatisme.
El cineasta del moviment per excel·lència és Sergei Eisenstein. Es convertirà en el primer catedràtic de la història del cinema (teòric i geni del setè art).
Eisenstein és l'introductor de la tècnica del muntatge (fins llavors,
la producció d'una pel·lícula es duia a terme com si es gravés teatre: amb una única càmera, de la qual en resultava un únic pla).Algunes de les pel·lícules d'Einsenstein foren: Стачка ("La vaga") (1924), Броненосец Потёмкин ("El cuirassat Potemkin") (1925), Октябрь ("Octubre") (1927).
La vaga
El cuirassat Potemkin fou un encàrrec del govern. La finalitat del film era exaltar l'esperit de la revolució social i bolxevic. En aquesta pel·lícula hi ha una escena icònica, a l'escala Odessa:
Finalment, Octubre es fa en motiu del 10è aniversari de la revolució d'Octubre. L'argument relata la fi del tsarisme l'any 1917, les tensions entre bolxevics i menxevics, i el triomf final del proletariat.
Podem observar que aquest tipus de cinema és de caràcter èpic, en el qual es representen ambients barrocs (les imatges són molt complexes perquè hi ha molts elements: hi participa molta gent perquè es pretén donar èmfasi al poder del poble -són molts, són majoria, el poble és poderós-), escenes de molt lirisme, corals.
A partir de Stalin, l'any 1931, les directrius tècniques ja introduïdes per Einsenstein (entre d'altres) seguiran vigents i posant-se en pràctica.
No obstant, l'experimentació cinematogràfica es veurà frenada i, pel que fa a la temàtica, el gènere més important en cinema serà el cinema històric.
El cinema passarà a estar CONTROLAT pel règim de Stalin, amb la pertinent censura; passarà a ser una eina de publicitat del dictador.
· NEOREALISME ITALIÀ
El neorealisme italià és un moviment cinematogràfic que es donà a Itàlia rere la Segona Guerra Mundial i va finalitzar quan el país va sortir de la crisi econòmica en què estava immers i es tornà una democràcia.
Pel que fa a temàtica, es va pretendre plasmar una visió realista de la vida a Itàlia en aquell moment, de manera que la temàtica del moviment està molt vinculada a la situació de crisi, de postguerra.
Amb aquesta pretensió, en general s'optà, doncs, per comptar amb actors no professionals, no utilitzar decorats (gravar en localitzacions reals) i prescindir d'il·luminació artificial.
A més a més, no hi haurà cap mena de postproducció.
Roma città aperta (Roberto Rossellini) és la primera
pel·lícula considerada neorealista. En ella es reprodueix l'ocupació nazi a Roma durant la Segona Guerra Mundial. Proporciona una visió el més realista possible de la vida humil de l'època, de manera objectiva, sense buscar i provocar expressament la compassió de l'espectador.
Una característica important del moviment cinematogràfic és que amb els seus arguments es dóna més importància a l'evocació de les emocions que als plantejaments ideològics i polítics.
Una altra pel·lícula a destacar és de Vittorio de Sica, Ladri di biciclette. L'argument d'aquesta pel·lícula és senzill: es tracta de la vida d'un home a la postguerra, Antonio Ricci. És un obrer, pare de família i porta a l'atur durant uns anys.
No obstant, troba una feina, la qual consisteix en penjar cartells per la ciutat; la condició per a aconseguir-la, però, és tenir una bicicleta. Antonio no té bicicleta, ni diners per a comprar-se'n una, de manera que tota la família decideix recaptar els suficients diners per comprar una.
Tot i així, li acaben robant la bicicleta i, tot i que va a la policia a denunciar-ho, la seva causa és ignorada. Ell es veu obligat a robar-ne una, amb la mala sort que a ell sí l'enxampen i l'humilien públicament.
· NOUVELLE VAGUE ("Nova onada")
La Nouvelle Vague és un moviment cinematogràfic de finals dels als anys 50 de renovació generacional: un grup de joves cineastes comencen a treballar al marge dels corrents tradicionals del cinema. Els directors, tot i ser joves, tenen un important bagatge cinematogràfic.
Aquest cinema sorgeix, doncs, a finals de la quarta república a França, moment en què sorgeix un nou tipus de societat, ja que disminueix la censura i el control governamental, i aquest fet permet fer pel·lícules no "moralment acceptades".
Les pel·lícules que es produïren, en general, foren finançades per capital privat (es van moure pel món del cinema comercial: grans productores...), de manera que hi haurà una notable manca de pressupost (manca de qualificació tècnica).
Aquest cinema aportarà, doncs, moltes innovacions tècniques (ja que se les han d'empescar per poder fer cinema amb un pressupost molt baix, la imaginació ha de primar): Generalment, gravaran amb càmeres lleugeres (de 8 i 16 mm, formats no professionals, càmeres d'usuari estàndard) i no s'invertirà en decorats, sinó que es gravarà principalment en exteriors.
Es tractarà d'aprofitar la llum natural, així que les escenes d'interior estaran gravades amb llum indirecta (rebotada), la qual genera un ambient més realista.
Càmera a l'espatlla, es gravaran preses llargues i hi haurà poc muntatge. Els rodatges duraran poques setmanes.
Els equips tècnics estaran conformats per poca gent, ja que els joves cineastes s'encarregaran de més d'una única labor: per exemple, el càmera també durà a terme el muntatge, l'encarregat d'il·luminació també s'encarrega del so, etcètera.
A més a més, els actors d'aquestes pel·lícules seran joves sense fama que actuaran en les pel·lícules sense ànim de lucre, o cobrant molt poc. D'aquesta manera, apareix una nova generació d'actors més relaxats, més tranquils i amb una interpretació més realista, menys teatral i exagerada. Alguns exemples són Brigitte Bardot i Jean-Paul Belmondo.
Pel que fa a l'argument i la temàtica, podríem dir que hi haurà un present informalisme narratiu, diàlegs provocatius i una manca moral.
En les pel·lícules d'aquest moviment es fa un cant a la plenitud de la vida, a l'esperit jove, al desig de llibertat -de trencar barreres i tradicions-...
Hi ha molta influència del
neorealisme italià pel que fa al realisme argumental i estètic, ja que en la Nouvelle Vague també es tractarà de dotar d'una visió realista de la
vida quotidiana dels personatges. La pel·lícula per excel·lència fruit d'aquest moviment serà À bout de souffle, de Jean-Luc Godard.
És en aquest moment que s'inicia el que anomenem "cinema d'autor": el director crea i demostra un estil propi de fer cinema.
A Godard, per exemple, se'l considera un director d'aquest perquè el seu estil és molt característic: realista, no genera pauses, hi ha molt diàleg, talls molt bruscos de seqüències, molt ús del pla seqüència.... I a nivell temàtic, fa un cinema de sensacions i emocions (d'amor, d'odi, de sadomasoquisme...), situa la dona com a centre de les històries, reivindica la llibertat de la dona, etcètera.
A Anglaterra també es duu a terme una renovació cinematogràfica d'aquest mateix caire. Allà s'anomenarà "Free Cinema". El principal impulsor d'aquest fou John Osbourne.
Molt influït per la Nouvelle Vague francesa, és un moviment que sorgeix contra l'Star System nord-americà: l'artificialitat, la sobreactuació, el sobremaquillatge i glamour dels grans actors de Hollywood, famosos i rics. Es tracta, sobretot, d'una renovació que aten els interessos de les classes més populars.
L'estètica i la temàtica són iguals que a la Nouvelle Vague (cineastes joves que volen renovar el cinema, sense massa pressupost, i demés).
Els autors més importants d'aquest moviment són Stephen Frears, Ken Loach i Tony Richardson.
Als anys 50, als Estats Units hi regna el gran cinema comercial de Hollywood on es crea un Star System (una sèrie d'actors -gent rica i estètica- que viuen del glamour i la fama).
Contra aquest gran cinema -i degut a la influència de la Nouvelle Vague francesa i del Free Cinema anglès- als EEUU també s'inicia un moviment de renovació cinematogràfica en els anys 60 i 70 que s'anomenarà "la Vantguarda Nord-Americana", el qual també es denominat amb el neologisme cinema underground (que significa "cinema contracultural" perquè es fa amb finalitat d'experimentació), un cinema independent a Hollywood.
Però, aquest cinema no surt del no-res: És l'evolució d'un cinema independent que s'origina molt tímidament els anys 40 rere la Segona Guerra Mundial) i que es consolida en els anys 60.
Aquest fet és possible perquè, precisament en els anys 60 finalitza el monopoli comercial dels grans estudis de Hollywood amb l'aparició de la televisió per les classes populars, que suposa que el fins llavors monopoli audiovisual tingui competència.
Amb la televisió s'introdueixen continguts que havien estat censurats fins el moment (per exemple, es tractava que no s'hi mostressin divorcis, que no es tractés sobre l'emancipació de la dona...).
Aquest cinema pretén trencar els plantejaments tradicionalistes i conservadors que sosté el cinema de Hollywood, dotant el cinema en qüestió de temàtica i una estètica d'imatge provocatives.
· DOGMA 95
Dogma 95 és un moviment que té lloc a Dinamarca, i el podem classificar d'entre els moviments de renovació cinematogràfica -mencionats a l'inici de la pàgina-.
El moviment s'inicià l'any 1995. Neix amb unes característiques molt definides, trencadores i novedoses, però que resulta finalment tenir una durada més aviat efímera.
La idea amb què neix el moviment és "recuperar l'essència de l'art cinematogràfic": tornar als inicis, quan no hi havia efectes ni postproducció -muntatge- (no obstant, a la pràctica, aquesta teoria no s'aplica massa "a pies juntillas"). Així doncs, segons aquesta idea, la pretensió és perseguir un realisme immediat, pel que no hi hauria d'haver salts temporals (s'hauria de mostrar sols el present).
A més a més, en teoria, els directors rebutjaran els títols de crèdit (no firmaran l'obra).
Pel que fa als aspectes tècnics, els cineastes d'aquest moviment apostaran per la càmera en mà (ni grues, ni travellings, ni desplaçaments "artificials"); no utilitzaran cap tipus de llum artificial ni filtres, i rebutjaran també els decorats. Pel que fa al so, gravaran directament el so del moment.
A nivell temàtic, està molt influenciat pel Free Cinema anglès; representa temes senzills, bàsics i plans. Alhora, podríem dir que és un cinema que influeix el cinema català.
Alguns dels principals directors d'aquest moviment són Lars Von Trier i Thomas Vintenberg, i els dos films representatius d'aquest moment són Els idiotes i La celebració dels respectius cineastes.
Els idiotes, Lars Von Trier
Maitane Francisco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada