LA TELEVISIÓ

Després de la Segona Guerra Mundial, des de mitjans del segle XX (cap als anys 60), rere un període d'intensa crisi, les famílies occidentals varen guanyar poder adquisitiu. Això va propiciar que la televisió s'instal·lés de manera massiva a totes les llars, i, d'aquesta manera, aquesta es convertís en el mitjà de comunicació amb més audiència.

Actualment, però, la TV està perdent importància i influència, ja que l'audiència s'està desplaçant a xarxes socials, internet, perquè aquest proporciona una informació molt més immediata.

No obstant això, la TV continua sent el mitjà de comunicació més utilitzat -més vist- per la població.

QUÈ ÉS LA TELEVISIÓ?

Tal i com hem dit, la TV és un mitjà de massa. Però, a més a més, cal saber que el llenguatge televisiu és la unificació de, per una banda, el llenguatge cinematogràfic i d'altra, el llenguatge radiofònic:

• Del cinema, la TV n'adopta el muntatge audiovisual i la gramàtica audiovisual (els formats, les cortinetes, les foses...).

• De la ràdio, n'adopta la immediatesa, el directe rigorós. Aquesta immediatesa prové, generalment, de les xarxes socials: en televisió, normalment hi ha persones (redactores/ors, periodistes, i personal d'aquesta branca) la labor dels quals consisteix en estar atents a les xarxes socials d'internet (la que més, sol ser Twitter).
  
       A vegades, en televisió, és diu que es fa "ràdio en colors" quan es comenta un partit esportiu, o una carrera Fórmula 1 o Moto GP, i sols s'emet les imatges dels comentaristes parlant del que passa al lloc d'acció (no les del partit o carrera en qüestió).
  
       Això es fa perquè per a retransmetre les imatges d'aquests se n'han de comprar els drets, que són molt cars i, per tant, si no els compren, la cadena té prohibit ensenyar-ho.
  Un exemple d'aquest tipus de programació és el programa Efectivament, de TV3.
  

FINALITATS DE LA TELEVISIÓ

En un principi, la TV tenia 3 finalitats:

• Era un mitjà d'informació veraç. 
• Formava la població.
• Era una font d'entreteniment.

Actualment, aquestes finalitats romanen vigents, però han experimentat algunes modificacions: La TV també transmet valors, és a dir, en definitiva, ofereix models de comportament i d'opinió.
     Això explica el fet que hi hagi diferents cadenes de televisió, cadascuna amb un caire (perspectiva política i ideològica, continguts i temàtiques) diferent: Estan vinculades, respectivament, als diversos i variats grups de poder.

La TV com a mitjà de comunicació és, doncs, PODER. Per tant, hi ha un gran interès polític pel control de la programació de televisions, tant públiques com privades.
     Per tant, actualment la televisió també és una eina de propaganda política (que exerceix sobretot a través de la informació transmesa pels telediaris, ja que són sempre tendenciosos).

EL PODER DE SUGGESTIÓ DE LA TELEVISIÓ

La TV estableix una relació unidireccional amb l'espectador, i s'aprofita d'aquesta indefensió i vulnerabilitat de l'espectador davant l'emissor. 

La TV té molt poder de suggestió en l'espectador: sovint, creen una confusió intencionada entre el món real i la ficció, a través de la manipulació d'imatges reals (aquest és un dels recursos que més explota la publicitat) i d'un ús malintencionat del llenguatge audiovisual (mitjançant unes determinades tècniques de realització).

A més a més, com ja hem dit, la programació està al servei d'interessos polítics i econòmics, de manera que no és d'estranyar que els grups de poder siguin rere els motius de suggestió.

CARACTERÍSTIQUES DEL DISCURS TELEVISIU
 
1.- El discurs televisiu és fragmentat. És a dir, el que s'emet en un canal de TV al llarg del dia, a més d'estar constantment alternat per publicitat, està constituït per diversos programes (unitats de programació).
     Alhora, el discurs televisiu es divideix (classifica) en diferents blocs, en funció de la franja horària: el bloc de matí, el de tarda i el de nit. Cadascun està conformat per la successió de diferents programes.


2.- Tot i ser fragmentat, el discurs televisiu s'emet de manera continuada. A nivell de l'espectador, diem que és un discurs continu perquè sols conclou quan l'emissor apaga la televisió (la TV emet les 24 hores del dia).


3.- El discurs televisiu (la TV en general) és espectacle: Busca impressionar i atrapar l'espectador mitjançant la música, una imatge atractiva, colors vius o cridaners, ritme dinàmic...


4.- La TV és una incitació al consum. Això es deu a que la publicitat és la principal font de finançament de les cadenes -bàsicament, de les privades-.
     La publicitat és el combustible que manté vives les cadenes privades, de manera que, generalment, en aquestes, la rendibilitat econòmica prima per sobre de la programació, dels continguts que s'emeten.

Quan una empresa vol anunciar el seu producte en televisió, li interessarà que s'anunciï en el canal amb més audiència, per a que el màxim de gent ho vegi. És per això que la majoria de televisions competeixen per l'audiència.


5.- Aquest caràcter de la TV sovint condueix a les televisions privades a banalitzar els continguts que ofereixen:
En qüestió d'atraure l'audiència, l'emoció, el morbo i la irracionalitat (propis de la telebrossa) predominen per sobre d'allò racional (com són els informatius).

Recorren, doncs, a emetre "telebrossa": un tipus de contingut que és tàctica per a l'atracció d'audiència, ja que es fa servir de "sensibilisme" (evocar l'emoció de l'audiència), de dolència, morbo, i del tractament d'esdeveniments importants amb una actitud obertament subjectiva i fins i tot grotesca.

     D'aquesta manera, l'espectador és atret pel contingut "brossa", fins al punt en què "s'empassa" tota la seqüència d'anuncis que la cadena emet per tal de no perdre's la continuació del programa. I, és clar, val a dir que la cadena s'encarrega de tallar el programa (per a emetre la publicitat) en un moment d'interès àlgid.

LA CONTINUÏTAT EN LA TELEVISIÓ

Què és la programació? És un conjunt de peces audiovisuals que conformen l'emissió diària i contínua d'una cadena de televisió.
     Aquestes peces audiovisuals són una sèrie de programes, enmig dels quals es van intercalant cortinetes que recorden constantment quina cadena de televisió estem veient (aquestes són peces audiovisuals de continuïtat: o bé el logotip, amb una música pròpia de la cadena, o bé una cortineta amb els colors del logo de la cadena en qüestió...).

En televisió, la continuïtat de la imatge és molt important per a que l'espectador contextualitzi la cadena, ja que donen cohesió a la imatge de la cadena de televisió. Ho és inclús més que el llenguatge verbal. Com s'aconsegueix?

• Pel que fa al tractament de la imatge és idoni crear una imatge corporativa i que aquesta es mostri contínuament. Alguns dels elements que la conformen són:
• Els avanços de programació.
  
• Les falques publicitàries (anuncis de publicitat curts que estan dins d'un programa).
  
• La imatge gràfica de la cadena (normalment, caretes d'entrada i sortida d'emissió: el logotip, una sintonia de la cadena, quan s'inicia l'emissió i acaba l'emissió del dia). Aquestes caretes antigament eren més evidents perquè l'emissió acabava a la nit.
  
• Els molinets de transició o també anomenats "molinets de continuïtat" ("en 5 minuts tornem").
  
• Les peces gràfiques que hi ha en pantalla (el logotip de la cadena, que normalment es col·loca permanentment en un dels extrems de la pantalla).

• Un aspecte característic de les diferents cadenes són els respectius formats informatius, que els aporten credibilitat i veracitat. Per exemple, algunes es caracteritzen per un major grau de rigor en la informació que proporcionen, d'altres utilitzen fotografies més banals i d'espectacle.
       Els informatius en directe és el que caracteritza i és més propi d'una cadena de televisió. Quan aquests acaben, la programació és molt més personalitzada per a l'espectador (que pot anar saltant de cadena en cadena, buscant un programa o altre).

• Els formats d'entreteniment, característics de cada cadena (hi ha programes que afavoreixen més l'espectacle que d'altres).

• Els formats d'orientació, més recurrents en determinades cadenes de televisió que en d'altres.
        Aquests es tracten de programes de debat, sovint amb finalitat moralitzant i argumentativa, ja que orienten la gent a entendre una realitat, busquen crear opinió i provocar l'espectador a partir d'enfrontar temes d'opinió contemporanis.

EL TRACTAMENT DEL SO EN TELEVISIÓ

En general, el llenguatge verbal sempre queda en segon terme davant la imatge; sols l'acompanya, valora, comenta, interpreta i reforça. 

És per això que el llenguatge verbal en televisió ha de ser breu, clar i concís, ampli (comprensible per a tots els estrats socials de la població) i dinàmic.

Pel que fa a la música i els efectes sonors, en TV es juga moltíssim amb els leitmotivs (músiques atractives i suggerents) i amb els efectes sonors (que reforcen i donen èmfasi i continuïtat a les imatges, provoquen reaccions).

ELS GÈNERES TELEVISIUS: CLASSIFICACIÓ DELS PROGRAMES

Podem agrupar els programes segons 4 criteris:

· Es poden classificar en funció de la modalitat d'emissió: Directe, gravat o diferit (s'ha gravat estrictament en directe però es passa a la cadena passat un temps del directe).

· Segons l'estructura o format del programa: Debat, informatiu, magazine (com fa una revista, es toquen diferents temes -moda, gastronomia, entrevistes, música en directe, política...- un exemple n'és el programa Divendres)...

· Segons els continguts: Informatius, sèries de ficció, dramàtics, programes musicals, programes de divulgació i de ciència, documentals, programes infantils, programes d'esports...

· Segons la periodicitat dels programes: Emissió única (com la d'un documental, que s'emet un únic cop), d'emissió diària (informatius, telenotícies, dramàtics d'emissió diària ("culebrones")), d'emissió setmanal (algunes sèries), d'emissió anual (com la retransmissió de les campanades de Cap d'any).




ASPECTES TÈCNICS DE LA TELEVISIÓ

La TV recorre habitualment a emissió en directe. Aquesta opció fa que s'hagi de dur a terme una realització multicàmera, la qual facilita transmetre en directe diversos punts de vista simultàniament, intercalant la imatge en directe, segons el parer del realitzador.

Aquesta realització es dirigeix i controla des d'una sala de control -anomenada reggie-, on hi ha els diferents professionals que fan la barreja en directe. També es pot dirigir des d'una unitat mòbil, una reggie dins d'un camió tràiler (com es fa, per exemple, en les retransmissions esportives).

Els diferents professionals que s'encarreguen de la producció (en directe), des de dintre de la reggie, s'encarreguen d'oferir aquest directe des de diferents punts de vista són:

• El realitzador: El màxim director, qui té el poder d'explicar en imatges tal com ell creu que s'ha de veure (és enmig de la reggie). Compta amb ajudants de realització.
• El mesclador d'imatge o Mixer: Persona amb perfil tècnic, enginyer, que controla una taula per on li arriben totes les senyals de tot el que s'està emetent.
       Cada botó de la taula correspon a una pantalla, i el Mixer pot afegir transicions que també pot incloure amb la senyal que li arriba de qualsevol de les càmeres que hi ha. Barreja les imatges com un DJ, però sempre obeint les ordres del realitzador.
• Tècnic de so: És com un Mixer, però amb so. Normalment va "llançant" efectes de so quan li ho mana el realitzador. N'és recurrent la presència en entrevistes, programes de xou...
• Chyronitas (perquè utilitzen la màquina anomenada "Chyron"): S'encarrega d'introduir totes les peces gràfiques que es veuran en pantalla (rètols, taules de percentatge, gràfics...).
  

Però en una producció televisiva no sols hi intervenen professionals que són a la reggie. Els següents professionals intervenen en el que en cinema seria la preproducció o pregravació: pensen COM serà el programa.

• Director (o en el cas d'informatius, un editor): Decidirà quins continguts s'han de veure; determinarà l'escaleta o el guió del programa juntament amb el realitzador. 
• Productor: És qui controla l'aspecte econòmic de la producció. S'encarrega de coordinar tot el que faci falta per a que la producció es dugui a terme (gestiona el personal que hi intervindrà, contacta amb la policia si es necessita gravar al carrer, etcètera).
• Redactor o guionista: És qui redactarà la notícia que s'hagi d'emetre en directe.
       La diferència entre redactor i guionista és que el redactor s'encarrega de redactar notícies, informació diària i en directe i, en canvi, el guionista té una vessant més literària, perquè generalment inventa diàlegs.

I, aquest altre seguit de professionals tampoc són a la reggie, però sí intervenen en el directe (parlant en termes cinematogràfics: en la producció).

• Coordinador: És una mena de figura de "relacions públiques": coordina tothom qui ha d'entrar en directe (per exemple, persones convidades). Treballa amb el productor i sobretot està en programes com el Divendres de TV3.
• Director artístic: S'encarrega de fer els decorats del plató, tan físics com virtuals.
• Regidor:  Persona que fa d'enllaç entre l'estudi de televisió i la reggie. Per exemple, en un plató molt gran, el regidor porta uns cascos amb què es comunica amb el realitzador, i va donant les ordres que li indiquen des de la reggie.
• OPIS (Operadors d'imatge): Els càmeres.

També hi ha tota una altra sèrie de professionals que poden intervenir o no en les gravacions, depenent del tipus de programa: Com, per exemple, un infografista, dissenyadors gràfics, personal d'atrezzo...).



PRODUCCIÓ I POST-PRODUCCIÓ

 · Pel que fa a Producció, hi poden haver de diversos tipus en una mateixa cadena de televisió:

1.- Producció pròpia: Tot es duu a terme per i per a la pròpia cadena de televisió.
2.- Producció aliena: Una productora estrangera produeix un programa i ho ven a la cadena de televisió en qüestió.
3.- Co-producció: Hi ha un productor (i potser també altres encarregats, com directors o realitzadors) de la televisió en qüestió que participa amb una productora estrangera, ja sigui treballant-hi o col·laborant-hi amb capital.


 · Pel que fa a Post-producció, val a dir que es duu a terme sols en programes enregistrats, no existeix en una emissió en directe.

Aquesta normalment es duu a terme en sales habilitades amb diferents ordinadors, on hi arriba tot el material audiovisual que s'ha enregistrat, per a procedir a ser muntat.
     Aquí hi entren en joc la persona encarregada de la postproducció de vídeo (muntador), la persona encarregada de la postproducció de so, etcètera.



CARACTERÍSTIQUES D'UN PLATÓ DE TELEVISIÓ

És un espai tancat i diàfan (obert, no hi ha columnes per a permetre un bon desplaçament i disposició de les càmeres.
Ha de tenir un bon accés, per permetre l'entrada de grues: ha de tenir unes portes grans.
Ha de tenir una estructura al sostre per poder penjar la il·luminació (focus, decorats que pengen...).

Dotació tècnica que ha de tenir un plató de televisió: Hi ha d'haver càmeres, monitors (per on es veu allò que es grava des de cada càmera), micròfons i un telepromter (un monitor amb la senyal invertida, que es col·loca davant de la càmera i és per on passa el text que ha d'anar llegint la persona que ha de parlar). El telepromter també s'usa per avisar la persona -si és en directe- de que s'ha d'informar d'una notícia a última hora si, per exemple, el micro de la persona en directe no funciona.




CARACTERÍSTIQUES DE L'AUDIÈNCIA

Com ja hem vist, la TV és un mitjà de comunicació de masses. Això implica que cada cadena de televisió, a l'hora d'elaborar l'escaleta de programació, necessita saber quina és l'audiència potencial que tindrà (i els seus gustos, per acontentar-la i atraure-la).

Aquesta audiència potencial es mesura mitjançant un estudi estadístic, encarregat a empreses alienes a la cadena de televisió. Aquestes són empreses especialitzades en l'àmbit tecnològic, que instal·len, aleatòriament, audímetres a diferents llars, per un període de 5 anys.
     Gràcies a això, obtenen dues dades:

1.  L'audiència total o Rating que té una cadena en un moment determinat: És a dir, el número total d'espectadors que han vist un programa. En calculen el percentatge sobre el total de població.
2. El Share o quota de pantalla: El tant per cent d'espectadors que estava mirant el programa en aquell moment, sobre el total de població mirant la televisió en aquell moment.

El fet que es calculin aquestes dades és principalment d'interès de les empreses de publicitat, ja que sols els interessa pagar el temps en pantalla de la seva publicitat a les cadenes amb programes amb més audiència.
     Aquest aspecte capitalista, doncs, influeix -en teoria- solament a les televisions privades, ja que a les públiques no hi hauria d'influir.


Les franges del dia d'abans i de després del telenotícies s'anomenen Prime Time (temps d'audiència) perquè són els moments en què hi ha més audiència (a la franja del migdia, i a la del vespre).
     Sobta que, de tot l'informatiu, el que té més audiència és la secció d'informació meteorològica (el temps).


Maitane Francisco Martínez