LA IMATGE

Des que obrim els ulls al dematí veiem el món, un món que es torna en infinites imatges en que fixem la mirada cada dia. Aquestes poden tenir més o menys influència sobre nosaltres, però, si més no, és un fet evident que, tal i com diu Italo Calvino a Sis propostes per al pròxim mil·lenni: "Vivim sota una pluja ininterrompuda d'imatges (...)".

I així és: absolutament tots i totes som consumidors d'imatges que rebem a través dels mitjans i les xarxes socials. Com pot ésser, doncs, que aquesta pluja ens amari diàriament, i no en siguem plenament conscients?
     Què és, la imatge?

La Imatge és una forma d'expressió, un mitjà de comunicació en sí mateixa. Per tant, en una imatge es poden comunicar des de primàries sensacions a entrellats missatges subliminars.
     Una imatge pot ser una imitació de la realitat, o la transformació d'aquesta, prenent-la de referent. Una imatge es pot manifestar de diverses maneres: una imatge pot ser material -palpable-, virtual, i mental. 


La Imatge té una relació directa amb la llum, ja que, a part de que és essencial per a que puguem percebre la imatge -bàsicament, perquè en la foscor no ens hi veiem en absolut-, aquesta li aporta volum i color.
     Un curt vídeo extret de Youtube reafirma aquesta idea, i demostra que, depenent de la perspectiva i tonalitat de la llum, el subjecte principal -en el cas del vídeo, la cara de la noia que el protagonitza- varia notablement:

La Imatge mostra la nostra relació amb el món exterior, pel que és absolutament subjectiva: una sola imatge pot tenir diversos significats.

Tal i com podem observar a l'anterior dibuix -d'una manera simplificada i senzilla-, tots dos individus perceben la mateixa imatge, però la interpreten de diversa manera (li atribueixen un significat diferent, en funció dels seus gustos, interessos, experiències personals, etcètera).

Per tant, la Imatge correspon a una realitat (al dibuix, la realitat -l'objecte real- és el felí) i, alhora, a un imaginari (la interpretació subjectiva de cada individu, la qual està directament condicionada per la cultura, ideologia, religió, memòria col·lectiva -etcètera- que es tingui o a la que es pertanyi).

     Per aclarir el concepte d'"imaginari", especificant en la influència que té la cultura sobre el qual, presentaré un parell d'exemples. Cada cultura s'identifica amb un símbols, o, si més no, els hi atribueix un significat:

• A Occident, per exemple, quan veiem una esvàstica (卐 ó 卍), normalment l'associem amb el nazisme (degut a la nostra memòria històrica), i li atribuïm llavors (en funció de la nostra ideologia) una connotació negativa/positiva.
  
  Tanmateix, a la cultura budista, aquest símbol simbolitza els quatre elements; al País Basc, aquesta és el Lauburu, un emblema tradicional; pel que fa a l'hinduisme s'interpreta, d'entre altres, com una senyal de bona sort o com a simbolisme del Sol.
  
  

• Un altre exemple d'arbitrarietat en símbols seria el signe d'"OK", que es fa amb la mà: Tot i que a Amèrica, per exemple, aquest es correspongui amb la interpretació que se'n fa a Occident, al món àrab és un gest considerat obscè, al Japó és un símbol de menyspreu i, al Brasil serveix per a demanar canvi. Un ÚNIC i mateix signe; diversos imaginaris.

Tanmateix, a més de que la Imatge és un reflex directe de la nostra relació amb el món exterior, alhora influeix directament sobre el qual i el transforma. Per tant, hi ha una interacció entre el món real i les imatges -és a dir, el món real fa la imatge i, un cop creada, la imatge fa el món-.

• Per exemple, en la cultura de l'art, els artistes sovint fan  referència a imatges de l'imaginari cultural: Basen l'obra en una imatge ja existent i la reinterpreten.

    I, degut a la interacció ja mencionada, la Imatge comporta sovint conseqüències socials: Si una imatge desperta les nostres emocions, ens captiva, ens crida l'atenció, ens entendreix; per això, aquest és un recurs molt utilitzat per a modificar la conducta del "receptor de la imatge" o per a comunicar un determinat missatge al públic.

 Veiem, per exemple, un parell d'imatges virals, l'una de 1993 i l'altra presa aquest mateix any:

     En aquesta primera imatge -presa per Kevin Carter- hi podem apreciar un infant sud-africà notablement desnodrit, agonitzant. La imatge actua com a crítica social envers la pobresa al món, com a conscienciació global.
La imatge en qüestió és impactant i difícil de pair pel fet de que, a més de que s'hi mostra un nen amb un estat físic al límit de l'esvaïment, un corb -animal carronyer- l'aguaita sense miraments.

     Moltes altres imatges que il·lustren tragèdies es fan virals perquè a la humanitat -la que no les viu en primera persona- ens sorprèn més una catàstrofe si la veiem amb els propis ulls.
Una sola imatge diu més que mil paraules, literalment.

A la segona imatge hi veiem l'Aylan, un nen a la costa de la platja.

Un nen sense vida degut a la dramàtica situació actual a Síria (i, evidentment d'Occident).
Una imatge que deixa petjada a la nostra memòria per ser tant impactant -i crítica- com l'anterior.

Tal i com podem observar en ambdós -i, de fet, en la majoria- dels casos, a les imatges amb les que la intenció és impactar i implicar-nos emocionalment, els subjectes principalment són infants o nens.




Les imatges, doncs, condicionen la nostra percepció de la realitat. Per tant, són un mitjà i una eina que ens hauria de permetre pensar i reflexionar sobre el món que ens envolta.

Des del principi de la humanitat, els éssers humans tenim la tendència d'intentar reproduir el món en el que vivim -la realitat que ens rodeja-. Això es deu a la necessitat dels quals de deixar "petjada" per a la posteritat, a la necessitat de fer materials els seus records i assegurar-ne una perdurabilitat.
     Resultats d'aquest fet són, per exemple, les pintures rupestres del Paleolític:

Les imatges que es creaven llavors eren mostres úniques fins que, al segle XV, sorgí l'impremta; moment des del qual va començar a plantejar-se la possibilitat de que una mateixa imatge pogués duplicar-se.
     Quatre segles més tard sorgí també la Industrialització. Aquest fet donà una segona forta empenta a la Imatge: degut a que tot allò relacionat amb la producció va experimentar un veloç progrés, van dur-se a terme esdeveniments essencials per a la evolució de la Imatge. Es va inventar la fotografia, que va possibilitar la captura instantània -i estàtica- de la Imatge primer, i, més tard en moviment -en forma de cinema-.
     En aquell moment, es va deixar de donar importància a la pintura (tot i que a nivell artístic varen sorgir i posar-se de moda les avantguardes artístiques), i també a la representació real  (imitació) de la realitat -substituïda per la representació abstracta de la qual, motivada pels moviments artístics del moment (futurisme, cubisme, etcètera)-.

Actualment, les imatges són indispensables pel que fa al tractament de la informació, perquè sintetitzen, aporten veracitat i fan imaginables els esdeveniments que es tracten de difondre.
     Tanmateix, les imatges no són mai objectives: Les imatges tenen limitacions comunicatives (la imatge s'enquadra des de la perspectiva desitjada per mostrar el que l'autor desitgi mostrar, de manera que són manipulades).

Com tracta la informació, la imatge?

FOTOPERIODISME I FOTOIL·LUSTRACIÓ

El fotoperiodisme i la fotoil·lustració són les dues branques de la imatge als medis.

• A l'hora d'informar d'un esdeveniment, el/la fotògraf/a té molt més poder a l'hora d'informar que el qui escriu la notícia en qüestió. Les imatges lligades al fotoperiodisme són imatges que capten un fragment de la realitat per acompanyar una informació (com les que apareixen a les notícies).
       Són imatges espontànies i no preparades que no han patit -o no ho haurien d'haver fet- cap manipulació (modificació o retoc): són imatges tecnològiques.

• La fotoil·lustració, en canvi, va lligada a la publicitat i a la promoció. L'objectiu de la fotoil·lustració és il·lustrar una informació didàctica, com ho farien la premsa rosa ("revistes del cor") o la publicitat.
       Normalment, aquestes imatges sempre són preparades, i posteriorment retocades. Per exemple, les revistes del cor solen pagar a famosos per a fer-los reportatges fotogràfics que després modifiquen amb programes de retoc: són imatges digitals.
  Tanmateix, en el cas de que la fotografia d'un/a celebrity presa no fos acordada i fos una imatge espontània "de paparazzi", no se la consideraria pas fotoil·lustració, més aviat parlaríem d'imatge fotoperiodística.

I, com es tracta la imatge a la Cultura Audiovisual?

LA IMATGE A LA CULTURA AUDIOVISUAL

Dintre de la Cultura Audiovisual s'estudien els dos tipus d'imatges esmentats anteriorment: Les imatges tecnològiques, i les imatges digitals.

La Cultura Audiovisual està íntimament relacionada amb els mitjans de comunicació. Alhora, aquests tenen molt a veure amb el poder, i, què és el Poder avui en dia?: La política.

     Els mitjans de comunicació estan mediatitzats, manipulats per les diverses ideologies polítiques. L'objectiu dels quals és vendre una notícia, però generalment ho fan des de la ben bé inevitable perspectiva subjectiva.

Diem que actualment hi ha una crisi als models de representació (que són les imatges que les persones veiem constantment pels mitjans a l'actualitat) perquè aquests cada cop estan més manipulats: hi ha un control dels mitjans de comunicació per part del poder econòmic i polític.
     Tot el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació ha quedat monopolitzat: ara, una sèrie de grups d'agències de comunicació decideixen el què, com i quan hem de veure les coses.
La informació que ens arriba als espectadors és, doncs, una petita part de tota la informació que reben els mitjans, ja que aquesta se selecciona i es decideix en funció del que s'hagi pagat. En conclusió: ens arriba el que els caps d'edició decideixen que ens arribi.

La manipulació, doncs, acaba sent benefici per a algú i perjudici per a altres. Es fa deliberadament i intencionadament.

     Els procediments fotogràfics que es fan servir per manipular les imatges poden ser el retoc -utilitzant programes de retoc, com el photoshop-, el reenquadrament (seleccionar una porció d'una fotografia ja feta, per tal de reduir-la i limitar-ne les interpretacions en funció del punt de vista que es persegueixi) i el fotomontatge (collage, sobreimpressió, etcètera).

Un procediment molt usat -normalment pels mitjans publicitaris- per tal de cridar l'atenció de l'espectador és la hibridació de gèneres: Aquesta consisteix en utilitzar i treure de context la imatge, en funció de la seva intenció (utilitzar imatges que no tenen res a veure amb allò que s'està venent però que, per aquest mateix motiu, impacten).
     Per exemple, United Colors of Benetton, utilitza imatges que no tenen res a veure amb el producte que ven com a empresa, però que criden l'atenció de l'espectador, tant pot ser pel simbolisme emocional que duen implícit, com pel fet de que senzillament no concorden amb el producte -en aquest cas, roba-.

     N'és un altre exemple la pel·lícula REC, que està gravada com si fos una gravació casera per a que la pel·lícula es percebi com a més vertadera -més natural-.

CARACTERÍSTIQUES DE LA IMATGE

Les imatges sempre fan referència a alguna cosa (per exemple, una escultura fa referència a un model real, una fotografia a un paisatge -per exemple-, etc), pel que la relació entre imatge i realitat és mecànica i automàtica (mirem una imatge i la identifiquem amb una realitat -la qual és resultat de la idea que tenim al nostre inconscient-).

Podem analitzar les imatges des d'un punt de vista denotatiu, i des d'un punt de vista connotatiu:


- La connotació és l'associació d'una imatge amb els sentiments o la interpretació particular que té cadascú, en funció de les seves experiències, la seva ideologia, etcètera. Per tant, depèn de qui miri la imatge, aquesta tindrà unes connotacions determinades -o unes altres- en funció de la seva visió o percepció subjectiva.
     Sobretot, interpretem una imatge des del coneixement o de les emocions: quan veiem una imatge ja conservem relacions emocionals lligades als elements que puguin estar-hi representats.

- La denotació és la descripció objectiva de la imatge, (la descripció de la forma: dels elements que hi veiem, del color, la perspectiva, la composició... Per tal de dur-la a terme, hem d'aprendre a mirar i a descriure -amb un lèxic especialitzat (llenguatge visual)- el que veiem.


Però, a més a més, la imatge té una sèrie de característiques determinades: 

• Iconicitat / Abstracció
  La iconicitat es refereix a la semblança de la imatge amb la realitat exterior (reproduir en una imatge de manera fidedigna envers la realitat). Una imatge és icònica quan representa també una alguna cosa amb un significat o una connotació consensuada per a tothom -com podrien ser els pictogrames, les emoticones...-.
  
  Una imatge abstracta, pel contrari, pretén perdre la semblança amb la realitat. Hi ha, tanmateix, diferents graus d'abstracció (pot aplicar-se una abstracció a partir d'elements reals, a partir de la fragmentació de la imatge...).

• Senzillesa / Complexitat
  La senzillesa o la complexitat d'una imatge dependrà de l'estructura de la imatge i la quantitat d'elements que contingui: Segons les lleis de la percepció visual, la presència de més de quatre elements en una imatge ens impossibilita tenir una visió clara de la qual a simple cop d'ull. Per tant, una imatge es considera complexa si hi té representats més de quatre elements.
  
  
  
  
  
  
  
  

•  Monosèmia / polisèmia
  
  Una imatge polisèmica -a diferència d'una monosèmica- ofereix diferents interpretacions, diferents connotacions -depenent de la cultura, de l'experiència, l'imaginari de cadascú, i molts més factors-. Aquest tret s'utilitza moltíssim en la publicitat (per exemple, la companyia United Colors of Bennetton):
  
  
  Aquesta imatge pot tenir tot un seguit d'interpretacions, sempre en funció de la cultura, experiència, educació, ideologia, i demés factors que influeixen en això. Tanmateix, a cop d'ull podem desxifrar que el nen blanc està representat com un àngel, mentre que el nen negre té una espècie de banyes de dimoni.
  
  
  
  
  
  
  En canvi, aquesta segona imatge -monosèmica- no ofereix la possibilitat d'interpretar-hi res. És més aviat una imatge sense un significat concret.
  
  

• Estereotip / originalitat: La massificació de les imatges -i la seva massiva expansió- produeix una sèrie d'imatges que, al reiterar uns caràcters X constantment, els converteixen en estereotip i s'estableixen com a normatius o "normals". 
       En canvi, la originalitat ens sorprèn i ens crida l'atenció.
  
  
  
  
  Imatge publicitària que ens transmet la idea de que "si utilitzes el gel en qüestió, atrauràs a dones -estereotipades- com la de la imatge de la dreta".
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  Imatge original d'una de les pintures del "street artist" Bansky, que trenca amb diversos dogmes socials (i estereotips) -com és la heterosexualitat com a "normativa" i, el que crida encara més l'atenció, que l'homosexualitat es demostri en públic, i per un parell de policies, aquells encarregats de "mantenir l'ordre"-.

RECURSOS EXPRESSIUS DE LA IMATGE

Els recursos expressius de la imatge s'apliquen generalment -però no exclusivament- a la publicitat i al màrqueting. Podem distingir-ne quatre dels més habituals:

• La metàfora visual substitueix allò que es vol mostrar per alguna cosa que guardi qualsevol tipus de relació amb aquesta. Un exemple de metàfora visual és el present a la següent imatge:

Ens trobem davant d'una metàfora visual: Primerament, perquè a la imatge s'hi han substituït les llengües dels subjectes que hi són representats per dos elements diferents -un peix i un mitjó-, ja que, es dóna a entendre que l'alè de les persones desprèn pudor (cada llengua se substitueix per un altre element en funció de les seves qualitats); i, segon, perquè, si tenim en compte que aquesta és una imatge publicitària de Clorets -una marca de xiclets-, podem entendre que s'hi vulgui donar a entendre que "Clorets solucionarà el teu mal alè".

• Mitjançant la comparació s'utilitzen dos elements visuals -ambdós junts a la imatge- per establir semblances o diferències entre ells.
  
  Tal i com podem apreciar a la imatge en qüestió, se'ns hi mostren dos elements diferents: un hipopòtam i un cotxe.
       Tenint en compte que es tracta d'una publicitat sobre un cotxe -Ford-, podem determinar que l'objectiu d'establir aquesta comparació és donar a entendre que ambdós tenen qualitats semblants:      L'hipopòtam, per exemple, té una pell dura i resistent -com volen donar-nos a entendre que és l'exterior del cotxe-, i també pot romandre a l'aigua sense patir desperfectes -"tal i com pot fer-ho el cotxe"-.

 

• Usem la hipèrbole per a dur a terme una exageració visual d'una imatge, per destacar-la, com a la següent imatge:
  
  

 La imatge, al anunciar uns preservatius de talla XXL, duu a terme una hipèrbole, també mitjançant l'efecte "causa-efecte" (tot i que d'una manera indubtablement sexista). La intenció és donar a entendre que són molt grans, tal i com posa al peu de la imatge: "Really big...".

• Pel que fa a la personificació, bàsicament aporta a un objecte una qualitat humana (o d'un ésser viu):

A la imatge en qüestió es personifica a les ampolles de cervesa, i fins i tot es representa amb elles una situació coneguda i habitual a la vida actual de les persones, com és un comiat de solter/a (bachelor party, tal i com indica): les cerveses "vestides" observen i rodegen a una que no ho està -que simbolitza el/la stripper-.

FUNCIONS DE LA IMATGE

• Informativa o referencial: Funció d'informar sobre la realitat (com fa el fotoperiodisme) o d'acompanyar un text (referencial) per tal de recolzar-lo.
  
        La següent imatge és un exemple de funció referencial en una imatge, ja que recolza la informació d'un article, titulat "Troben els cadàvers de les dues turistes britàniques desaparegudes després de tirar-se al mar de Lloret".
 

•  Emotiva o expressiva: Imatge que expressa i connota un seguit d'emocions per mitjà del que veiem (generalment, aquestes són imatges de l'imaginari col·lectiu, pel que tenen influència sobre la gran majoria de la gent).

 En aquesta imatge s'hi representa el que sembla -i és- una mare soldat que es retroba amb la seva filla.
     És especialment emotiva perquè hi queda plasmada de manera evident el sentiment d'aquesta mare en la seva expressió i rostre. La presència d'una nena petita atribueix, a més, una sensació de tendresa i innocència que sempre ens influeix i ens endolça.

•  Poètica o estètica: Pretén impactar l'espectador a nivell formal -visual- utilitzant recursos expressius (els anteriorment esmentats: metàfora, comparació, hipèrbole, etcètera).

 La imatge en qüestió és poètica perquè s'hi duu a terme un tipus de metàfora visual: es compara el cos de la dona amb les corbes d'un instrument de corda (un violí, viola, o derivats). El cos femení és un element molt estètic i bell, i, representat des d'una perspectiva i un color com els que es poden observar, resulta molt artístic, íntim i bonic.

• Suggestiva o exhortativa: Intenta convèncer l'espectador per a que faci alguna cosa (per tant, està íntimament relacionada amb la publicitat o campanyes).

Considero aquesta una imatge amb una latent funció suggestiva, ja que és totalment simbòlica -i d'una manera molt clara-. La imatge, doncs, està promoguda per una entitat anti-taurina que duu a terme una campanya per a conscienciar de que, des del seu punt de vista, aquesta tradició és un acte de maltractament animal sanguinari i desagradable. Per a fer-ho, doncs, representen a un home d'igual manera que un toro en una corrida, per a enfocar des d'una altra perspectiva la visió que es té de la tradició en qüestió.

Tanmateix, per a llegir imatges no sols és important tenir en compte els aspectes relacionats amb la percepció visual -com ho són els recursos expressius anteriorment esmentats-: també hem de tenir en compte els codis visuals:

CODIS COMUNICATIUS

Podem distingir diversos codis comunicatius:

• CODI ESPACIAL: El codi espacial fa referència al lloc i espai en que "transcorre" el contingut de la imatge; per tant, és l'enquadrament: la elecció de la part de la realitat representada. Mitjançant el codi espacial es manipula fàcilment la percepció de l'espectador perquè quan seleccionem una part de la realitat -en funció del que volem mostrar (i comunicar)-, oferim una contextualització determinada -i manipulada-.

• CODI GESTUAL: El codi gestual és, en sí, l'actitud o gestualitat de les figures representades a la imatge, que generalment mostren una emoció. Als còmics, per exemple. s'emplea moltśsim per a exagerar les sensacions dels personatges.

• CODI ESCENOGRÀFIC: El codi escenogràfic està relacionat amb la "posada en escena": elements com el vesutari, l'ambientació, el maquillatge, l'ornamentació, etcètera.
       L'escenari ens ven i ens aporta dades sobre la personalitat del subjecte de la imatge, del seu estat social, els seus gustos... Per tant, l'escenografia ha de ser conseqüent amb el que es vulgui mostrar al receptor.

• CODI LUMÍNIC: El codi lumínic contempla el tractament de la llum en la imatge en qüestió (la seva naturalesa, qualitat i direcció). Possibilita, doncs, jugar amb els efectes de la llum i la seva intensitat per tal d'atribuir determinades sensacions a la imatge.

• CODI CROMÀTIC: La importància del codi cromàtic resideix en la influència que té el color en l'espectador que veu la imatge.
       El color transmet un significat en funció del simbolisme del color, el qual té a veure amb la herència i convenció cultural (per exemple, a la nostra cultura el color negre es relaciona amb la por i la mort, però en altres cultures no se li atribueixen connotacions negatives). Així doncs, cada color s'associa amb un seguit de significats: el VERMELL inspira passió, agresivitat (...); el BLAU puresa, tranquil·litat, relaxació (...); el GROC alegria, juventut; el VERD s'associa amb la malaltia, i alhora amb l'esperança; etcètera.
  
  A més a més, hi ha tres paràmetres a tenir en compte a l'hora de parlar del color:
1. El to: El color en sí mateix: si és blau/vermell/verd; si és càlid/fred...) 
2. La brillantor: La lluminositat i intensitat d'un color -si tira més a blanc o a negre-.
3. La saturació: Puresa d'un color respecte el blanc -és a dir: contra menys blanc tingui serà més saturat (i a la inversa)-.
   
   
   Per a posar exemples sobre els tres paràmetres mencionats aplicats a la Imatge, partim d'una fotografia base, la qual retocarem amb el programa de Gimp:
   
   
   
   
   
   
   
   
   
   TO (en aquest cas, to cian):
   
   
   
   
   
   
   
   BRILLANTOR (de menor a major grau de lluminositat):
   
   
   
   
   
   
   
   
   
   
   SATURACIÓ (de menor a major grau):
   
   
   
   
   
   
   
   D'altra banda, pel que fa a colors com a tals, podem classificar-los com a:
   
   -  COLORS PRIMARIS: Colors bàsics i purs, dels quals deriven tota la resta de colors. Els podem subclassificar en dues tipologies:
   
         Colors llum (RGB -red, green, blue-): vermell, verd i blau.
   
   
   
   
   
   
   
          Colors pigment, dels quals en trobem dos grups:
             · Colors pigment materials, per a paper i dibuix: blau, vermell i groc
           · Colors pigment en pantalla d'impressió: (CMYK -cian, magenta, yellow, black-) cian, magenta, groc i negre. Aquests són els colors que usem per a processar-los mitjançant un programa d'edició, o per a imprimir en color.

                 
                    - COLORS SECUNDARIS: Colors que sorgeixen de la barreja de dos colors primaris.

                    - COLORS COMPLEMENTARIS

• CODI SIMBÒLIC: Fa al·lusió al contingut i significat connotatiu d'una imatge que representa un concepte implícit en la figura d'una persona, animal o objecte. La figura denotativa comporta una idea més àmplia i -normalment- abstracta del que pròpiament veiem.
       Per exemple: A la nostra cultura associem una creu amb la religió; un colom blanc amb la Pau; una calavera amb la mort; etcètera.

• CODIS GRÀFICS: Tenen relació amb els aspectes tècnics utilitzats a l'hora d'elaborar una imatge -amb com està feta: amb pintura; amb una càmera fotogràfica (i si es dóna el segon cas: si la imatge està desenfocada o no; l'angle de visió...)- i el significat que podem atribuir-los als quals.

• CODI DE RELACIÓ: El codi de relació en una imatge predisposa una relació entre els elements presents en la qual: depenent de la disposició dels elements s'estableix un ordre de lectura visual.

Maitane Francisco